Work Text:
En Viego intentava, sense massa èxit, trobar constel·lacions que pogués reconèixer entre les estrelles. Intentava recordar-ne les formes i aquelles històries que havia après de llibres i llegendes quan era un nen. El món havia canviat molt, o ell havia oblidat més del que es pensava, perquè la nit no deixava de ser un tapís incomprensible per molt que mirés.
En realitat no li importava massa. Per ell, els estels no significaven gran cosa, però hi havia certa bellesa en aquell cel estrellat. No podia evitar quedar-se'l mirant en silenci. Va sentir una punxada al pit, allà on hauria tingut el cor.
No era l'únic captivat. En Pyke l'acompanyava, mirant la nit des de l'altra banda de coberta. Havia estat amunt i avall pel vaixell, encarregant-se de les amarres i les veles i portant el timó amb una confiança i una destresa que el Viego d'un passat llunyà hagués envejat.
Per casualitat, experiència o habilitat (o una barreja de les tres) els havia dut a una part on el mar era plàcid. Amb prou feines sacsejava la balandra, que flotava a lloc enmig de les onades, sense terra a la vista.
–Hi busques la teva dona, allà dalt?
Els ulls d'en Pyke brillaven com dos estels caiguts. Se'l veia còmode i tranquil, cosa poc freqüent, tot i que semblava que cada vegada li era més fàcil relaxar-se en la seva presència. Potser era aquell lloc; sempre se sentia una mica més en pau a dalt d’un vaixell.
–Et vas casar amb una estrella o què?
En Viego va arrufar el front.
–No siguis ridícul –va respondre, sec, tot i que a la veu li faltava aquell to indicant que buscava baralla.
En Pyke simplement va riure i el va deixar en pau, i el silenci va tornar a estendre’s entre els dos durant uns instants.
–En recordes alguna? –va demanar en Viego al cap d'una estona.
En Pyke va fer un so pensatiu, rascant-se la barbeta. Mirava les estrelles amb la certesa que les coneixia però, igual que en Viego, tenia problemes en recordar-les. De tant en tant li venia un nom al cap, o una figura, només per esvair-se en un segon com les onades picant contra el casc del vaixell.
Algunes, però, es quedaven.
–Aquella és l'Ull. –Va assenyalar una estrella blava i brillant, prop del zènit. –Assenyala el nord als navegants. Aquella és la del Guardià, només es veu a l'estiu. I aquella… Aquella…
El nom se li va escapar i va desaparèixer, deixant enrere el simple record d'una nit dalt d'una barca de pesca, d'una noia de cabells de foc i cara pigada somrient sota la lluna.
L'esbufec d'en Viego el va fer tornar al present. El Rei Arruïnat seia com si es trobés a la seva cort, destil·lant una petulància que en Pyke al principi no havia tolerat a bord del seu vaixell.
–Se’t fa estrany? –li va preguntar.
–El què?
–Ser aquí. No has navegat mai, oi?
En Viego va desviar la mirada cap a les veles recollides dalt del màstil, posant-se de peu.
Des que s’havia convertit en el Rei Arruïnat havia creuat el mar moltes vegades, sempre a través de la Boira Negra. Ja no li feien falta embarcacions però tot i així en Pyke s'equivocava i va somriure, satisfet de poder demostar-li-ho.
–Només una vegada –va admetre.
Sí, l'única vegada havia estat quan havia creuat el mar amb el seus soldats cap a les Illes Beneïdes, en un intent desesperat de tornar la seva reina a la vida.
La resta de la història la coneixia tothom, ara.
Si hi havia alguna cosa estranya, era que hagués accedit a fer aquell viatge quan l’altre li havia oferit. Que hagués deixat la Boira enrere, atrevint-se a deixar-se guiar mar endins per un home així. Un que l'havia intentat matar (que ell també havia intentat matar) més vegades de les que podia comptar.
Des del primer moment la seva relació s'havia construït a base d'amenaces i insults, acusacions i fulles esmolades. Per a qualsevol, era obvi que eren massa differents per entendre's: un rei i un pescador, un home que havia nascut amb tot a l'abast i un altre que havia nascut sense res.
Era obvi que no es podrien suportar i, tot i així, havien acabat així, en plàcida companyia.
Havia costat molt arribar a aquest punt. Molt de temps, i moltes ferides. Pero en algun moment, algun dels dos s’havia adonat de la falta de sentit de tot plegat i la buidor d’aquell odi que els unia. En algun moment s’havien mirat l’un a l’altre i havien vist el reflexe distorsionat del monstre en el que s’havien convertit.
En Pyke se li va acostar. Portava la cara descoberta, deixant a la vista faccions endurides per una vida de dificultats i cicatrius que mai havien arribat a guarir.
–I el mar?
–Què passa amb el mar?
–Hi has nedat mai?
El Rei va baixar la mirada cap a les onades. La llum de la lluna i la del fanal de proa es reflectien a la superfície, però més enllà tot era d'una negror absoluta.
–No –va dir, mirant l'aigua amb desconfiança. Va ser el torn d'en Pyke de somriure.
Sense dir res més, es va acostar a la borda i li va llençar una última mirada (una invitació) abans de saltar. Va semblar que nedés abans i tot de tocar l'aigua, embolcallat per una llum verdosa, i amb prou feines va fer soroll al capbussar-se. La seva lluïssor encara va brillar per una estona fins a desaparèixer uns metres més enllà, engolit pel mar.
En Viego es va quedar sol a coberta. I s'hi podria haver quedat; de fet, tenia intenció de quedar-s'hi al principi. Però quan va tornar a aixecar la mirada, la lluïssor de les estrelles se li va fer freda i insignificant. Era difícil d'admetre, i ho era encara més admetre's-ho a si mateix, que el que gaudia realment del viatge era la companyia.
Va esbufegar i, traient-se la jaqueta (per lògica més que per necessitat), va deixar-se caure al mar, amb menys elegància que el seu company.
Sota l'aigua, era fosc, fred i silenciós, d'una manera molt menys agradable del que havia sigut allà fora. Amb ajuda d'algunes borles de Boira Negra, en Viego va posar-se a caminar, allunyant-se del vaixell.
–Fas trampes –Li va arribar la veu des de totes bandes. Va veure els ulls brillar, donant voltes al seu voltant, abans que en Pyke aparegués d'entre la foscor.
–Com faig trampes? –la seva veu sonava tan clara com si es trobés a la superficie. En Pyke el va rodejar un altre cop com un tauró irritat.
–No és nedar si no nedes.
En Viego el va intentar atrapar, però l’altre es va apartar ràpidament, com un peix dins l’aigua.
–No te'n van ensenyar, o què? –Va fer unes tombarelles més, provocant-lo.
–Esclar que sí. Qui et penses que sóc? –En Viego va esbufegar. Hauria clicat la llengua si hagués pogut.
–Un príncep petulant.
El rei va intentar pescar-lo de nou, i se li va escapar una altra vegada. En Pyke es va aturar uns metres més endavant, quasibé perdut en la foscor. Va veure com en Viego deixava que la Boira Negra es desfés als seus peus i mirava als voltants amb desconfiança.
Per en Pyke no hi havia gaire diferència entre estar a sota o a sobre la superfície. Per ell la Mar arribava a tot arreu. Nedar era més fácil que respirar, ara, una cosa que no havia de recordar com fer, i sota l'aigua no hi havia cap lloc on no pogués anar ni res que li pogués fer mal.
Just s'adonava que potser pel seu company no era tan fàcil.
–Vine. –Va deixar que en Viego se li acostés i li va oferir la mà, que ell va agafar. –Et guiaré.
Pràcticament el va remolcar sense esforç cap a les profunditats. En Viego es va deixar arrossegar sense protestar; normalment s'hauria ofès en gran manera, però ara era un gest que amb prou feines li cridava l'atenció.
El fons marí, al contrari del que pensava la gent de la superfície, no era un lloc solitari. Fins i tot allà, en un lloc aparentment buit i fosc, hi havia ulls i veus a tot arreu si un parava prou atenció per trobar-los. En Pyke sempre sentia que estava acompanyat quan s'endinsava a les profunditats, mai del tot sol, mai del tot perdut. Era reconfortant quan no podia deixar enrere la seva pròpia mort, que tenia sempre en ment. La desesperació dels seus últims moments encara tallava de manera profunda en contra de la seva voluntat.
Allà al fons, podia sentir la cançó de la Ciutat que Neda lluny, milles enllà, com el cant d'una balena cridant-lo a ell i a tots els ofegats que la poguessin sentir.
No es va atrevir a preguntar-li a en Viego si ell també la sentia. En part no ho volia saber. Volia conservar aquella part per si mateix, però també volia compartir aquell so que no podia ensenyar a ningú més.
–Saps què és un peix jaull? –li va demanar tot de sobte. En Viego el va mirar amb curiositat a mitja braçada.
–Alguna altra de les bestioles que ronden el port decrèpit que anomenes llar?
L'altre va riure sec i curt, bé per l'insult sense gràcia o perquè s'havia allunyat molt del blanc.
–Els jaulls són una mena de leviatans. Grossos. Dos parells d'ulls i fileres de dents grosses com un sabre. I intel·ligents. Saps com cacen?
El Rei Arruïnat va fer un gest desdenyós amb el cap, i va mirar a un costat. Normalment la foscor no li era un impediment, però semblava incapaç de veure a través de les aigües.
–Es mouen en bandades. Un d'ells, el més gros, ataca primer, per distreure. Se l'ha d'allunyar del vaixell o parteix la quilla d'una queixalada. És la feina dels arponers, lligar-los. Però per fer-ho han de baixar a l'aigua.
En Viego va veure una cosa moure's a la seva perifèria, però quan va girar el cap, ja no hi era.
–Un jaull adult se't pot empassar sencer. Has d'anar amb compte, i amb els petits també. Perquè quan estàs enfeinat mirant totes aquelles dents és quan aprofiten. Et mosseguen els talons... I t'arrosseguen al fons.
Es va aturar, aparentment en mig del no res, i va tibar d'en Viego cap a ell, agafant-lo en braços. No es va escapar cap so de la seva gola, només un parell de bombolles de sorpresa. Va tornar a tancar la boca, irritat.
–Que graciós. I m'han de fer por, se suposa?
Va intentar alliberar-se, empenyent en Pyke per les espatlles. Tot i la seva força sobrehumana, l’altre va ser capaç de mantenir-lo agafat, mirant-lo amb diversió. Havia pescat peixos més esmunyedissos.
–Si fossis intel·ligent, sí.
Al cap d'uns moments de debatre's, en Viego va tornar a quedar-se quiet, fent mala cara. Evitava la mirada d'en Pyke expressament, que va veure com l'expressió li canviava al cap d'una estona a una de sorpresa i després d'atenció mentre observava la foscor.
–La sents? –Va demanar, amb cautela.
La cançó. Sonava més clara però encara era lluny, lluny en alguna direcció, allà on es veia una lluïssor distant. Podria haver estat la lluna a l'altra banda de la superfície o podria haver estat una altra cosa.
En Viego no va respondre; simplement el va mirar un altre cop, amb ulls oberts i brillants i el va besar. Uns llavis tous i suaus van trobar uns altres ferits y esquerdats, freds tots dos. En Pyke va estar temptat d'apartar-se, continuant amb el joc, però va suposar que ja l'havia provocat prou. I no era com si no li agradés. Va deixar anar un so complagut.
Quan es van conèixer, una cosa així hagués estat impensable. Encara sovint es preguntaven per què. Per què acabaven atraient-se l'un a l'altre i compartint moments com aquest? Tots dos, en el fons, coneixien la resposta: la soledat, el dolor, la ràbia. Els records borrosos i les visions fantasmagòriques d'una realitat que ningú més podia entendre.
Els dos ho sabien però cap d'ells deia res per por de trencar aquell embruix, aquella tolerància i enteniment fràgils al que els havia costat tant arribar. Preferien flotar, lluny de les llums del cel i de les profunditats, de la Ruïna i dels ports, en un moment que no significava res i a l'hora tot, eteri.
–Nedar a la Boira és com nedar per l'oceà –va dir en Viego, quasi en un murmuri contra els seus llavis–. T'hi sentiries com a casa.
No era la primera vegada que li feia aquella oferta però sí la primera en la que no sonava com una amenaça. Així i tot, la resposta que en Pyke li va donar no va canviar.
–No nedaré al mar de les teves llàgrimes. –Li va posar una mà a la galta i li va apartar els cabells de la cara, flotant com un halo platejat al seu voltant. La corona espectral que duia al front era l'única font de llum, banyant el seu voltant amb una lluïssor pàl·lida. Més enllà estava fosc com la gola del llop, però a cap dels dos els feia angoixa.
Quan van tornar al vaixell, feia fred. En Pyke no semblava notar ni tan sols que estava moll i, tot i que en Viego sí notava el fred a la pell, no li molestava. S'hi havia acostumat però recordava recordava que en el passat havia estat diferent.
–Era més càlid, a Camavor –va dir, aixecant els ulls cap al cel.
–També a Aigües Estancades. –En Pyke va imitar el seu gest per un moment i després li va llançar una mirada pensarosa –. Com de càlid?
En Viego es va remullar els llavis, notant el gust de la sal a la boca.
–Recordo que alguna vegada ens havíem anat a banyar al llac. Al mar no, el mar quedava lluny de palau. Hi anàvem… algunes nits d'amagat, ella i jo. –Dues cares li van creuar la ment, una suau i tendra, l'altra de faccions més dures i esmolades, semblants a les seves –. Sempre feia aire, per la nit, però a l'estiu era agradable. Podies estirar-te i mirar el cel i-...
Tenia una mà al braç i després una mà al coll, i després uns llavis contra el seus.
–Més càlid que això?
En Viego va parpallejar, oblidant el que estava dient per uns instants, i després va riure per sota el nas. En comptes d'intentar recuperar el fil, simplement el va tornar a besar.
L'interior de la balandra era estret i amb prou feines tenien espai per maniobrar sense donar-se un cop contra una cantonada o una de les parets de fusta, enganxats l'un a l'altre. Tot i així, en Pyke havia aconseguit fer-lo acollidor a la seva manera.
El va guiar en la foscor i en Viego pràcticament es va deixar caure sobre el jaç arrossegant en Pyke amb ell, aferrant-lo amb força per les espatlles. En Pyke va deixar anar un petit sospir de sorpresa (no acabava d'acostumar-se mai del tot a la força que tenia) i el va mirar.
Per uns moments, la corona espectral li va cridar l'atenció amb la seva lluïssor tènua y titilant. Li resultava familiar i es va quedar mirant la seva dansa sempre canviant i en Pyke casi podia sentir els murmuris dins el cap, les veus dels seus amos prenent força…
El van tornar a tibar, aquesta vegada de forma dolorosa, obligant-lo a apartar la mirada de la corona cap a l'home que la duia. En Viego era tot un espectacle, amb els cabells encara humits enganxats al coll i la cara. El mirava amb els ulls entrellucats i una expressió sorruda que era a la vegada un prec i una demanda.
–No. Mira'm a mi –va dir, com si li hagués llegit el pensament, passant-li una mà pel clatell.
Amb un simple moviment, va intercanviar les seves posicions de manera que ara en Pyke estava sota seu, a la mercè dels seus capritxos.
–Només a mi –va repetir contra els seus llavis.
–Avariciós –va contestar l'altre. Això li va arrencar un riure entre dents a en Viego que a en Pyke li va reverberar dins el pit, omplint-lo d'una emoció llunyana i irreal i massa humana.
Va ser ell qui li va agafar la cara entre les mans aquesta vegada per besar-lo amb més necessitat de la que hagués cregut possible. Tant les veus com les llums es van apagar.
Dins el ventre de la balandra no hi havia ni senyors ni servents, ni veus del més enllà ni cors trencats. Hi havia l'escassa calor que la fricció entre dos cossos freds era capaç de produir i l'anhel per allò perdut feia molt de temps.
Anomenar-ne amor podria haver estat fer-ne un gra massa. L'amor era intens, l'amor feia mal d'una manera que no podien igualar ni espases ni arpons. Però hi havia afecte en la forma en la que en Pyke entrellaçava els dits amb els seus, en la que en Viego li deixava petons sense alè al coll.
S'havien odiat. A vegades encara s'odiaven, quan la marea i la boira eren altes i espesses i no es veia ni futur ni raó. Però d'alguna manera s'havien trobat i s'havien convertit en una constant en l'existència de l'altre. Un trencaonades que aguantava les inclemències d'una tempesta que cada vegada reclamava una mica més d'ells mateixos.
–Vine amb mi. –En Viego deia sovint en algún moment. Li queien llàgrimes que li tenyien les galtes de negre però no semblava que ho notés. –Torna amb mi.
La desesperació a la seva veu li va provocar una punxada al pit a en Pyke i no li va respondre. No volia saber si aquelles paraules anaven per ell o pel fantasma d'aquella a qui en Viego buscava per tot arreu.
–Digues el meu nom –va exigir a canvi, amb la veu ofegada, agafant-se dels seus cabells.
En Viego va balbucejar un moment i després els ulls li van brillar amb preternatural claredat.
–Pyke. –va dir, com si acabés de recordar-se'n–. Pyke, Pyke, Pyke…
Amb allò ell en tenia prou.
L'abraçada d'en Viego era dolorosa al final, repetint el seu nom com una lletania. Era quasi com quedarse sense alè pel cop d'una onada. En Pyke sabia que tard o d'hora tornaria a flotar i recuperaria l'alè.
La calidesa persistia llargs minuts després, quan es trobaven abraçats l'un a l'altre, deixant-se petons mandrosos a la pell.
Era com un somni mentre durava, una il·lusió agradable formada amb retalls de moments més feliços. Els dos podien surar junts, tranquil·lament, sense preocupar-se d'on els dugués el corrent.
En algún moment el somni arribava a la seva fi, però. Podia ser de forma brusca o bé gradual; un "la trobo a faltar", llargues hores amb la mirada perduda, dolor, ràbia, xiuxiuejos del més enllà.
Era com una onada que es retirava de la costa enmig d'una tempesta, un corrent massa fort i eixordador. Els arrossegava fins que es convertien en una altra cosa, fins que es veien i no es reconeixien.
Però el mar de la mort era etern i persistent. En algun moment la tempesta passaria. I en algun moment els tornaria a dur a la costa, amb la suau melodia d'una cançó de mariners en la distància.