Work Text:
Els passadissos de Hogwarts eren un autèntic laberint. En Harry ja portava anys creuant-los per anar a classe, però de tant en tant encara s’hi perdia.
—No, Harry! A l’esquerra! —va exclamar l’Hermione, però ja era massa tard.
En Harry havia girat pel cantó que no tocava, i abans que pogués reaccionar les lloses del passadís van girar a la vegada i es van convertir en un tobogan que el va fer baixar quatre pisos d’una tacada.
—Ai! —va queixar-se ell en aterrar de cul a un passadís fosc.
—Ai! —va repetir en Ron, que havia caigut a la mateixa trampa.
Quan tots dos es van haver aixecat, van tornar a caure igualment quan l’Hermione va atropellar-los en baixar ella també pel tobogan.
—Quin lloc és, aquest? —va preguntar en Ron, mirant al seu voltant.
El passadís no tenia finestres, i tots els quadres estaven tapats per gruixudes cortines. Roncs suaus se sentien del darrere, com si els retrats estiguessin tots dormint.
En Harry es va treure discretament el mapa de magatotis de la butxaca.
—Sembla que... Som a l’entresol.
En Ron i l’Hermione se’l van mirar amb cara estranyada.
—Hogwarts té entresol? —va preguntar ell.
Els dos es van mirar la noia, que sempre tenia respostes per tot, però abans que pogués obrir la boca tots tres van sentir un crit horrible.
—Aaaaaaaaaaaaaaahhh! Socors! Ajuda!!!
Un dels quadres, que no només estava tapat amb una cortina sinó que també tenia una corda de vellut posada al seu voltant com si fos una peça de museu, era l’origen dels crits d’auxili.
—Esperi! Que l’ajudem! —va dir en Harry, saltant la corda i apartant les cortines.
—Parla per tu... —va remugar en Ron, però va seguir-lo igualment.
En apartar la cortina, van veure al darrere un retrat d’una dona d’edat avançada que remenava un petit tresorer del seu estudi, atapeït de tants cofrets, tresorers, caixetes i joiers a vessar de joies de tota mena.
—Ah! Per fi, algú ha vingut a ajudar-me! Lladres! Un lladre m’ha robat les joies...
Com ho pot saber?, va estar a punt de preguntar en Harry. Amb tanta quincalla a la vista, la dona semblava més aviat una garsa gegant. Com podia trobar a faltar una peça en aquella immensa col·lecció?
Més tranquils perquè no semblava que hi hagués ningú morint-se en un futur immediat, els tres joves van intentar calmar la dona.
—A veure, quines joies ha perdut, senyora...
—Ermenegilda Potter!
—Ah? —en Ron va obrir uns ulls com unes taronges i va mirar la senyora i en Harry, en Harry i la senyora—. Harry! No deu ser la teva requetebesàvia?
—Et dius Potter, noi? —va preguntar la senyora amb ulls esmolats com un falcó. Amb prou feines va haver assentit en Harry, que la dona va començar a parlar amb autoritat imperial—. Bé! És responsabilitat teva, com a descendent meu, de trobar les meves joies! Fixa’t...
Es va assenyalar al pit, en la túnica negra que portava.
—Aquí hi tenia jo un meravellós fermall amb perles i safirs! Plata fina! Li vaig guanyar a la Maggie Black en una partida de pòquer, hehehe... Però me l’han robat! Ves a recuperar-lo ara mateix!
En Harry va arronsar les espatlles amb resignació i va dir:
—Sap qui se l’ha endut?
—I tant! Un bandarra... El conec bé des dels meus anys d’escola! Aquell... Comsediu... A-a-alguna cosa Dumbledore!
Els tres joves van fer una passa enrere, bocabadats.
—L’Albus Dumbledore?
En Harry es va esverar.
—No puc anar al director de l’escola i acusar-lo de lladre!
—Clar que pots! I si no em recuperes el fermall, m’asseguraré d’anar-t’ho recordant en cadascun dels quadres, fotos i dibuixos de còmic als quals posis els ulls!
Preocupat perquè la senyora Ermenegilda pogués aparèixer a la revista La bruixa alegre que en Harry guardava sota un tauló fals als peus del seu llit, el noi va assentir i va marxar disposat a trobar el fermall dels nassos.
Al cap de vint minuts i una altra baixada per un segon tobogan que els va deixar a les portes de la cuina, els tres amics van dirigir-se a l’hort de les carbasses, on segons el mapa de magatotis hi havia en Dumbledore fent petar la xerrada amb en Hagrid.
—Director... Li puc preguntar pel fermall d’una avantpassada meva? —va preguntar en Harry, amb veu petita. La situació realment semblava una mica ridícula, dita així en veu alta—. Es diu Ermenegilda Potter...
—Ah! La senyora Potter... Del retrat de l’entresol... Sí...
El director Dumbledore va somriure, gratant-se la barba com solia fer, amb aire de misteri.
—La senyora Potter va viure -i morir- molt abans que jo nasqués. Quan jo era estudiant, ja cridava que li havien robat el fermall... Recordo que va ser en aquella època, que van traslladar el quadre on és ara...
Els tres joves es van mirar entre ells, alleugerits. Clar que no podia ser culpa del director!
—Però... Em demana que li trobi el fermall. I està convençuda que va ser cosa d’un Dumbledore...
—Ves que no fos cosa del meu avantpassat, Àlbum Dumbledore... Ell sí que va conviure amb la senyora Potter, sabeu? El seu fantasma és al castell, li podeu preguntar vosaltres mateixos.
Els ulls d’en Harry es van il·luminar.
—On el podem trobar?
—Ah... Bé, va tenir una mort una mica... especial. Desafortunada. Busqueu-lo als lavabos del cinquè pis, de seguida el veureu...
Així doncs, tots tres van pujar altre cop (esbufegant) les escales, anant amb compte de no caure per cap altra trampa, fins a arribar al cinquè pis.
Mentre pujaven, la senyora Potter anava d’un quadre a l’altre, seguint-los el pas i fent comentaris.
—Ja l’heu trobat? És un poca-vergonya, aquest lladregot!
—Sí, iaia... Ara hi anem...
En arribar als lavabos, sense quadres a prop que els escridassessin, van trobar de seguida un fantasma que els va saludar amb molta educació. Semblava completament normal, però només perquè el veien de cara. En girar-se, es van adonar amb sorpresa que la part baixa de la panxa i les cuixes era gairebé només pell, i que li faltava una bona part del tronc i la totalitat del cul.
—Hòstia! Però què li ha passat? —no va poder evitar d’exclamar en Ron.
El fantasma, per sort, no va semblar ofès.
—Doncs és una història molt curiosa, ara que ho dius... No sé si ho sabíeu, però originalment a Hogwarts no hi havia lavabos! Els mags i les bruixes havien de fer la feina a un racó i després fer un encanteri per encarregar-se de les restes... Ja us podeu imaginar quina era la primera lliçó, el primer dia de classe! Excrementus eliminatum, és clar! Però no era un sistema gaire sostenible, que diguem...
El fantasma va assenyalar el lavabo amb aires de grandesa.
—Així que jo mateix vaig dissenyar aquests lavabos! El sistema inicial seguia sent bastant rupestre, tota la merda arribava al llac i el calamar aviat va amenaçar a menjar-se els alumnes si no paràvem... Així que vaig inventar l’encanteri del portal-orinal! Cada tassa tenia un petit vòrtex espacio-dimensional que teletransportava les caques a un pantà fastigós de no sé on...
Llavors, la seva cara de satisfacció va decaure una mica.
—Clar que, si un portal està obert pels dos cantons, hi poden passar coses en les dues direccions. El dia que havia d’estrenar el nou lavabo, quan vaig voler demostrar les seves excel·lents qualitats, un caiman va sortir de la tassa i se’m va cruspir... Aix...
En Harry no volia semblar mal educat, però tenint el temps en contra i l’amenaça de la iaia Ermenegilda esperant-lo al passadís, va decidir tirar pel dret.
—Ens sap greu la seva mort, senyor Dumbledore, però necessitem...
—Dumbledore? No soc pas jo! Jo em dic Percival Furbottom! —va exclamar el fantasma, altiu—. Vosaltres busqueu l’Àlbum Dumbledore, no? Ei! Àlbum! —va cridar llavors, mirant al sostre—. Tens visita!
En Harry, el Ron i l’Hermione van mirar amunt i van veure un altre fantasma, completament aixafat contra les lloses del sostre amb una cara miserable.
—És... És...
—Àlbum Dumbledore, al vostre servei... —va dir l’esperit incrustat. Estava tan desfigurat i desmanyegat que semblava un xiclet gegant enganxat al sostre.
En Harry va recordar de tancar la boca que li havia quedat completament badada, i va reordenar els seus pensaments.
—Bona tarda, senyor Dumbledore. Per casualitat... No en deu saber res, d’un fermall de safirs i perles de la senyora Ermenegilda Potter?
El cromo del sostre se’ls va mirar amb ulls de lluç.
—...Què?
—La... La senyora Ermenegilda Potter... —va continuar en Harry, perdent seguretat amb cada paraula—. Ella diu, diu... que algú li ha robat el fermall...
—I creus que no tinc ja prou problemes, com per anar xoriçant quincalla a velles xarugues? —va exclamar el fantasma, ofès—. A mi què m’expliques? No sé res de cap fermall ni cap Ermelingalda Potter!
L’Àlbum Dumbledore estava tan enfadat que va començar a sacsejar-se, i els tres joves van fer una passa enrere, amb por que aquella massa de carn fantasmal els caigués a sobre.
El fantasma del senyor Furbottom, en canvi, se’ls va acostar amb interès.
—Escolta, Àlbum! I el teu nebot, què?
Això el va calmar a l’acte.
—És clar! La senyora es deu haver confós. Segur que el lladre és el meu nebot, l’Àlber Dumbledore. Aquest sí que és una mala peça! Es dedicava a robar tombes, sabeu? No m’estranyaria gens que també pispés joies a les pobres iaiones....
En Harry va fer un sospir d’alleujament, content de no haver de tractar més amb aquell fantasma tan desagradable.
—On podem trobar aquest Àlber Dumbledore?
El fantasma va assenyalar amb els ulls, perquè realment no tenia cap altre apèndix amb què fer-ho, cap a la finestra oest.
—Allà, al cementiri de Hogwarts.
—Hogwarts té cementiri? Des de quant?
—És clar que en té! Què us penseu que se’n fa, de tota la gent que es mor aquí? Creieu que us el servim en pastissets de carn per sopar? —el fantasma va posar els ulls en blanc—. Coi de canalla...
—D’acord, d’acord... —va dir en Harry, aixecant les mans—. Buscarem la seva tomba.
—No, no ho feu. No el van pas enterrar. El molt pallús va entrar a robar al mausoleu del poderós Mercuri McGonagall, un mag amb una mala hòstia que ni us ho explico. Crec que la seva ànima va quedar atrapada en una de les trampes.
Intercanviant una mirada de desgrat, en Harry, l’Hermione i en Ron van sortir del lavabo i van tornar a baixar als jardins, aquest cop anant cap a una secció a la que mai s’havien acostat, vora el llac.
—Doncs sí que està ple de tombes... —va murmurar en Harry, veient el panorama.
Un cementeri petit però atapeït, amb lloses escampades per tot arreu, algunes amb noms desdibuixats i fotografies esgrogueïdes.
—Mosso! On recoi vas a buscar el meu fermall?
Els tres van ignorar educadament la senyora que els cridava des d’una de les fotografies, on el mort mirava amb cara d’espant la velleta que s’havia entaforat al seu diminut espai. Ara bé, els joves no van poder passar de llarg de la següent veu que els va increpar...
—Què hi feu, vosaltres aquí?
Els tres van fer un salt de l’ensurt. De darrera un xiprer gruixut en va sortir la professora McGonagall, portant a les mans un gerro ple de flors.
—Ah... Professora... No està prohibit, oi? —va dir l’Hermione amb veu d’espinguet.
La professora McGonagall se’ls va mirar amb els seus ulls severs, però de seguida va fer que no amb el cap.
—Aquí hi pot venir qui vulgui. Però no solen presentar-s’hi alumnes... Així que, digueu-me. Què hi heu vingut a fer?
—Son... son flors per un familiar? —va preguntar en Harry, mirant el gerro.
La professora va assentir, sense semblar del tot molesta pel canvi de tema.
—És un dels meus besavis. Mercuri McGonagall, té un mausoleu encantat ple de trampes per atrapar les ànimes dels lladres que hi intenten entrar. Al cap del temps, les ànimes s’hi acumulen, i s’ha de buidar... vinc de tant en tant per fer neteja, i aprofito per posar-hi flors.
En Harry va decidir arriscar-se.
—No sap si per casualitat una d’aquestes ànimes era d’un tal Àlber Dumbledore?
La professora McGonagall va aixecar una cella, però va deixar el gerro sobre una tomba i va posar-se la mà a la butxaca.
—Vols dir aquest? —va dir. Un ninotet de pelfa i amb cara entremaliada els mirava des de la mà de la professora.
—Senyor... Senyor Àlber?
—Jo mateix! —va respondre el ninotet amb veu d’espinguet.
—El vaig transfigurar en aquesta joguina quan vaig descobrir qui era —va explicar la professora McGonagall, mirant al castell—. Com que és parent del director, vaig pensar que li faria gràcia tenir-lo... Però el director Dumbledore no en vol saber res. Des de llavors que el duc a la butxaca. El voleu?
En Harry va fer que no amb el cap, poc disposat a carregar amb més avantpassats.
—Només li vull fer una pregunta. Senyor Àlber... Vostè va robar el fermall de perles i safirs de l’Ermenegilda Potter?
—No em sona! No em sona! —va respondre el ninotet—. I m’ofèn que em tractin de lladre! Jo soc arqueòleg! Entro a les velles ruïnes a redescobrir tresors perduts...
—Què en tenia, el mausoleu del meu besavi, de vella ruïna? —va preguntar la professora McGonagall, pinçant la galta del ninot. Llavors, es va dirigir als tres alumnes—. Busqueu el fermall de la senyora Potter? Bona sort. Porta molts anys desaparegut! Des de temps del director Dumbledore, si no m’equivoco...
—Tampoc fa tant, doncs... —va dir en Ron.
—L’actual no. Àbac Dumbledore. Sabeu? Potser ell en recorda alguna cosa, si voleu parlar amb el seu retrat... És al passadís a l’esquerra del vestíbul d’entrada.
Gairebé amb ganes de plorar, i amb molta gana perquè se’ls estava fent de nit, els tres van córrer cap al lloc on indicava la professora. Van haver de caminar amb molt de compte, passant per sota d’alguns quadres fins i tot, per evitar que la senyora Potter els seguis.
Finalment, van trobar el quadre correcte. Un vellet dormia amb serenitat, lluint una barba ben semblant a la de l’actual director Dumbledore.
—Eh... Disculpi... —va dir en Harry, trucant al marc. El vell mag es va despertar de cop.
—Ah! No dormia, estava descansant la vista... Què hi ha?
És l’últim cop que ho provem, ho prometo, semblava que en Harry intentés dir amb els ulls als seus dos amics, que es miraven amb ganes les grans portes del menjador.
—Senyor, li sona un cas de fa molts anys, en que la senyora Ermenegilda Potter va perdre el seu fermall? L’estem buscant. En sap alguna cosa?
L’antic director Dumbledore va posar cara de pensament profund, i finalment va fer petar els dits.
—Sí! L’Ermi! Va perdre la seva joia, pobre noia... Va passar quan el meu fill feia tercer, i tant que me’n recordo. Una dona ben distingida! Lluïa el seu fermall i n’estava molt orgullosa, ben posada a la paret davant de l’aula d’Història... Ah, però un matí va despertar a tothom a crits, dient que li havien pispat.
El vellet va sospirar, arronsant les espatlles.
—Si em pregunteu a mi, jo crec que el va perdre entre tots els trastos que té. És més... Qui dimoni voldria robar un fermall pintat a un quadre? No té cap valor, això...
El vell director va repapar-se bé a la seva butaca, disposat a seguir amb la seva migdiada.
—Després vam retirar tots els quadres d’aquell passadís, perquè s’hi acumulava molta pols. Per exemple, el meu noi, l’Albus, era molt al·lèrgic, sabeu? Tots els quadres van quedar repartits pel castell. Ella va anar a petar a l’entresol, al passadís dels quadres problemàtics. Ni tan sols recordo quin eren els que hi havia originalment al seu voltant, qui sap si van veure res... O li van pispar ells! Hi ha molta enveja, per aquest món...
El director va aclucar els ulls, donant per acabada l’audiència. Amb cara miserable, en Harry es va girar cap als seus dos amics.
—Potser si trobo els quadres que eren a prop seu... —va començar, però sense gaires esperances.
L’Hermione i en Ron van mirar-se.
—Harry, ens encantaria ajudar-te... —va dir ella.
—Però... el sopar... —va continuar ell.
En Harry va assentir, capficat.
—Ja et rendeixes? Casum el mosso... —va remugar la senyora Potter, apareixent darrere del quadre del director, donant-li un ensurt.
En Harry va acotar el cap, i va seguir els altres dos cap al menjador. Potser demà seguirien buscant, i potser tindrien més sort. Però fins aleshores, la seva avantpassada semblava que es convertiria en una presència habitual a la seva vida.
Molts, molts anys enrere...
Un jove Albus Dumbledore sortia de classe d’Història després de passar hores copiant apunts, castigat pel senyor Binns per menjar dolços a classe.
Els llibres polsegosos li feien pessigolles al nas, i sense poder aguantar-se més va eixabuirar de la manera més escandalosa.
El jove va mirar al seu voltant, tement que el seu esternut hagués despertat els quadres del passadís. Però per sort, a part d’algun renec a mitja veu, tot era ben normal.
Excepte per un detall horrorós.
El jove Albus va veure que un moc immens havia anat a petar just al quadre que tenia al davant, una dona vella envoltada de joies amb un gran fermall de plata al pit. Precisament era sobre aquell fermall on havia anat a parar el moc...
Nerviós, va intentar netejar-lo amb un mocador, però de seguida es va adornar que l’únic que aconseguia era embrutar la pintura.
Impacient, va treure’s la vareta de la butxaca.
—Deletrius! —va murmurar ell, fent desaparèixer el moc.
I el fermall.
Amb molta vergonya, el jove es va assegurar que ningú l’havia vist i va abandonar l’escena del crim, disposat a guardar el secret fins a la tomba.