Work Text:
En Lan Wangji era, sense cap mena de dubte, un dels deixebles més avantatjats de la família Lan. Amb només tretze anys d’edat, dominava perfectament la cal·ligrafia, la lluita amb l’espasa, la música i les arts marcials.
El seu oncle i mestre, en Lan Qiren, n’estava molt orgullós. Fins i tot en el conreu espiritual, fent créixer la seva energia interior per llençar atacs o projectar barreres, en Lan Wangji destacava!
No obstant, darrere la seva expressió sempre seriosa i serena, s’hi amagava un autèntic terror...
...tenia moltíssima por a les altures!
—Wangji!
En Lan Wangji estava absort en els seus pensaments, mirant amunt cap a la pagoda del turó. Tan alta, alçada al costat dels cingles... Massa, massa alta... Però en sentir el seu nom, va baixar la vista i va veure com se li acostava el seu germà gran, en Lan Xichen.
—Germà —el va saludar en Lan Wangji, fent una reverència.
Tot i la formalitat, i la cara de pòquer de campionat que sempre portava en Lan Wangji a sobre, en Lan Xichen se li va acostar amb preocupació.
—Wangji, què et passa, que fas aquesta cara d’espantat?
Al món sencer, només una persona era capaç desxifrar l’expressió d’en Lan Wangji, i aquest era el seu germà gran. Allà on tothom hi veia un nen solemne i sonso, en Lan Xichen sempre sabia en què estava pensant.
Per tant, en Lan Wangji no va dir res, però va tornar a mirar amunt, cap a la pagoda.
—Demà començareu les lliçons de vol, oi? —va comentar en Lan Xichen, seguint la mirada—. La primera lliçó sol ser anar volant fins a l’últim pis de la pagoda i tornar amb un dels mocadors que l’oncle hi deixa. Segurament ja els deu haver preparat i tot...
—Hmm —va assentir en Lan Wangji, amb els ulls fixos en aquella terrorífica torre.
Aquest ‘hmm’ li va sonar estrany, a en Lan Xichen. Insegur. I per això, fàcilment, va lligar caps.
—Wangji!! Que et fan por les altures?
Les puntes de les orelles d’en Lan Wangji es van posar lleugerament vermelles. Ell era el deixeble més avantatjat de la família Lan! Admetre que li feia por volar era un despropòsit!
—No pateixis... Estic segur que de seguida t’hi faràs i volaràs més alt i ràpid que jo mateix —va animar-lo en Lan Xichen, veient clarament el seu nerviosisme.
—Hmm.
En Lan Xichen va somriure, tustant-li suaument el cap, i va seguir la seva passejada deixant enrere el noi.
No va gosar comentar-li que aviat arribarien més joves d’altres famílies, per aprendre la lliçó magistral del seu oncle Lan Qiren. El pobre Wangji ja estava prou nerviós, sense saber també que hi hauria tantes cares noves...
Per això, quan en Lan Wangji es va quedar sol i va treure’s l’espasa de la baina, amb la intenció de practicar una mica abans d’anar a sopar, no va parar atenció al seu voltant.
Fet i fet, els jardins vora la pagoda eren un espai privat pels membres de la família Lan. Un lloc ideal per poder meditar i buscar la pau interior que requeria el vol amb espasa. Tots els deixebles ho sabien, que era un lloc restringit al qual no es podien acostar...
—Ostres! Com mola la teva espasa!
...però és clar, en Wei Wuxian no era deixeble dels Lan.
En sentir el crit, en Lan Wangji es va girar d’una revolada. Ja tenia l’espasa a terra i un peu a sobre, així que quan el noi vestit de negre se li va acostar amb un somriure radiant, no va poder dissimular què estava a punt de fer.
—Vas a volar! Que guai! A veure?
En Lan Wangji estava completament desconcertat. Què hi feia aquell energumen als jardins privats? Era lleugerament més baixet que ell, per tant devia ser més jove, però per què no se li adreçava amb l’educació que exigia la seva edat? I per què no anava vestit amb l’uniforme blanc dels deixebles Lan...?
Davant de la seva cara de pal, en Wei Wuxian es va adonar que encara no s’havia ni presentat, i es va aturar a mig metre escàs del noi sorrut.
—Ha, ha, ha! Perdona, es que m’emociono per no res —va dir, posant-se una mà al cap. Llavors va afegir, nerviós—. Ah! No vull dir que la teva espasa no sigui res, no! Uh... Ah. Em dic Wei Wuxian, sóc deixeble de la família Jiang. Molt de gust!
En Lan Wangji va mirar aquell huracà d’alegria impertinent que li estava destrossant la calma interior, cada cop més irritat.
—Lan Wangji —va respondre secament, perquè fins i tot amb el més pesat dels idiotes calia mantenir un mínim de cortesia quan un es presentava.
—Molt de gust! —va repetir en Wei Wuxian, que no va notar o va ignorar olímpicament el to gèlid del jove Lan.
I llavors va aixecar la mà per donar-li un copet a l’espatlla. Un copet! Aquell pelacanyes volia tocar-lo!
Horroritzat, en Lan Wangji va fer una passa enrere, esquivant a l’últim instant la mostra d’afecte completament despreocupada que aquell ruc excessivament simpàtic li volia professar.
Per desgràcia, en moure’s amb tanta rapidesa, la túnica blanca i la cinta que tots els Lan duien per tradició lligada al front van voleiar amb elegància, i per tant quan la mà d’en Wei Wuxian no va trobar espatlla, va agafar per acte reflex el primer que va trobar.
La cinta sagrada, que de l’estrebada es va deixar anar del front d’en Lan Wangji.
En Wei Wuxian es va quedar amb un pam de nas, gairebé caient a terra per la sobrada manca d’espatlla per picar, i finalment agafant una cinta blanca per pur acte reflex. El noi al que acabava de conèixer, en canvi, semblava estar perdent a marxes forçades tota la serenitat i la cara habitualment seriosa estava enrogint de la ràbia.
—Uh... Vaja... —va dir en Wei Wuxian, notant l’aura assassina que el jove de blanc deixava anar—. Bé, jo... Uh... Jo vaig passant, eh?
I com que aquell noi feia por de debò, en Wei Wuxian no s’ho va pensar dues vegades i va treure’s la seva espasa, disposat a sortir volant com més aviat millor.
Per sort per ell, a la família Jiang els deixebles aprenien a volar tan bon punt rebien la seva espasa d’entrenament, i per tant per ell no era gens difícil treure l’espasa, concentrar-hi la seva energia espiritual i posar els dos peus sobre la fulla per enlairar-se com si estigués surfejant sobre el vent.
Era el més ràpid dels deixebles Jiang! Segur que aquell cara de pal no el podria atrapar...
Encara amb la cinta a la mà, que ni s’havia adonat que encara duia, en Wei Wuxian va alçar el vol.
En Lan Wangji treia foc pels queixals, cosa que no era gens habitual en ell, i per tant el mosquejava encara més. Com s’atrevia! Aquell energumen! La cinta sagrada dels Lan no la podia tocar ningú!
Evidentment en Wei Wuxian no ho sabia, i per tant no sabia el perill immens al què s’exposava en sortir volant encara amb la cinta a la mà. Quan va notar un moviment de cua d’ull i es va girar, gairebé li surt el cor per la gola en veure el noi de blanc sobre la seva espasa i avançant com un coet en direcció a ell.
—Aaah! —va exclamar, esverat—. Com pots anar tan ràpid?? Quanta energia espiritual tens?
Per sort, en Wei Wuxian tenia de part seva l’experiència, perquè fet i fet aquell era el primer cop que en Lan Wangji alçava el vol. I furiós com anava, el jove Lan es llançava com una bala en la direcció que hi hagués l’intrús que li havia robat la cinta, i que l’anava esquivant amb habilitat exasperant.
—Mira, oncle! —va dir en Lan Xichen, des d’un jardí proper, on feia el te amb en Lan Qiren—. Aquell que vola... No és en Wangji?
El jove i el mestre van mirar amb atenció les dues figures que es perseguien per sobre dels arbres, un vestit de blanc, l’altre vestit de negre.
—Sí que és ell... Xichen, quin descans. Fins ara m’havia semblat que en Wangji evitava entrenar el vol amb espasa perquè tenia una certa aversió a... no tocar de peus a terra...
En Lan Xichen va somriure.
—Ah, en Wangji és tímid... Però sempre fa front a les dificultats. I pel que veig, ha trobat un company d’alguna de les famílies convidades per practicar! Potser ha fet un amic!
—És... És possible... —va respondre en Lan Qiren, que no sabia si estar més admirat pel fet que el seu nebot petit estigues volant o hagués aconseguit dir més de tres paraules a un altre ésser humà.
Llavors, el vell Lan es va fixar en un detall.
—Això que duu l’altre jove a la mà... Llarg i blanc... No és la cinta del front d’en Wangji?
El somriure d’en Lan Xichen se li va glaçar a la cara.
—No... No, i ara... —va respondre, intentant mantenir la serenitat.
Fet i fet... la cinta dels Lan tenia un significat profundament sagrat i reservat només a l’ànima bessona del seu portador. Que en Wangji l’hagués donat a un complet desconegut implicava un rebuig frontal a les seves tradicions... O un amor a primera vista descomunal. Cap de les dues opcions faria feliç el seu oncle.
—Deu ser un dels mocadors de la pagoda, segur que l’han agafat per practicar —es va afanyar a dir, distraient l’atenció del vell mestre posant-li més te a la tassa—. Ja el renyaré per agafar material sense avisar...
Segur que és un malentès, va pensar en Lan Xichen, fent tots els possibles per mantenir en Lan Qiren distret i els ulls lluny dels dos joves que voleiaven junts. En Wangji havia aconseguit atrapar la seva cinta, de manera que per un moment van semblar units per aquell fil nacre del destí. Fet i fet... és impossible que en Wangji hagi trobat així la seva ànima bessona...
...no?