Work Text:
Moltes coses han canviat des que la Dolors Umbridge dirigeix Hogwarts. I no és que hagin millorat gaire, precisament. Per exemple, ara nois i noies han d’estar per força a almenys 5 metres de distància, amb la qual cosa està terminantment prohibit de fer-se petons als passadissos, i abraçades també. De fet, ja ni tan sols poden donar-se la mà.
La frustració de l’Umbridge és tanta que la transmet als alumnes. Els odia fins a tal punt que només el Filch la pot arribar a igualar. Fins i tot l’Snape sembla el millor professor del món en comparació amb ella.
El Harry i el Ron no la poden tragar, i qualsevol excusa és bona per a fer-la perdre els papers, així que es donen la mà. Són dos homes, així que no els podrà dir res.
—Creus que podem estirar una mica més la corda? —li demana el Ron, somrient.
—Què vols fer?
—Ens podríem fer un petó. Davant de la seva cara.
El Harry es mira el seu millor amic. No li sembla mala idea.
Passen per davant de l’Umbridge i s’aturen uns quants metres més enllà. El Harry clava la mirada en els bonics llavis rogencs del seu millor amic. Aleshores s’hi acosta dolçament i prem amb delicadesa els seus llavis contra els del Ron.
El pèl-roig no s’ho esperava gens, això. Quan li havia dit de fer-se un petó, pensava que ho farien veure per a enrabiar l’Umbridge, però el Harry l’està morrejant de debò. I és absolutament màgic… Les seves llengües s’uneixen en el bes, talment com si haguessin estat fetes per a tocar-se i amanyagar-se.
El Harry agafa amb força les cuixes del seu millor amic i les porta cap a si per a atansar-lo encara més al seu cos. Tots dos s’obliden que no estan sols i es deixen portar pel meravellós petó que han iniciat. És com si el món hagués deixat de girar en aquest precís instant, tan màgic i irrepetible. Però, tot d’una, senten:
—POTTER! WEASLEY! DE PET A DETENCIÓ! I 50 PUNTS MENYS PER A GRYFFINDOR!
Els dos nois se separen ràpidament, enrojolats. L’Umbridge fa pinta d’estar enfadadíssima. Han aconseguit el que volien. A més, la ganyota del professor de Defensa Contra les Forces del Mal denota una ira que ha fet valdre la pena tot plegat. I, per molt que s’hagin guanyat una detenció, també hi han guanyat una relació, perquè a partir d’ara seran inseparables.
L’Snape està fent un tomb pels passadissos. Està de molt mala lluna. El Potter no es concentra gens durant les classes d’oclumància. El Voldemort no para d’enviar-li imatges i ara ni tan sols tenen el Dumbledore de director. Al seu lloc han posat aquella inútil de l’Umbridge. Com li ha pogut donar suport el ministeri a tal aberració? Si pogués, l’avadakedavritzaria ben a gust. Però no ha de ser imprudent. No pot acabar a Azkaban per ella. No val la pena.
De sobte, veu el Potter i el Weasley petonejar-se al passadís. Com ha pogut caure tan baix el fil de la Lily fins al punt de besar un Weasley? Però llavors sent cridar l’Umbridge. Collons, com l’avorreix! Com ha pogut el ministeri anomenar-la directora de Hogwarts? Ni tan sols ell és tan sàdic amb els alumnes, i bé que els detesta.
L’Umbridge sembla veritablement irritada d’haver vist dos nois fer-se un petó. I amb “irritada” fa curt. L’Snape no pot evitar de somriure davant l’escena. I perquè ell somrigui davant els alumnes cal que s’esdevingui un fet realment especial.
Veure el Potter i el Weasley petonejar-se al capdavall ha valgut la pena. Perquè res no el podria haver animat tant com tenir la sort de veure l’Umbridge en un estat de fúria immensa com aquest.
És així que se’n torna de més bon humor a la seva masmorra.