Work Text:
Quan el Bruno ballava, es transformava.
En retrospectiva, el primer cop que el Pol el va veure ballar va ser quan se'n va enamorar. O potser no quan se'n va enamorar com a tal, però sens dubte va ser quan va començar a desitjar-lo. Veia el Bruno tan i tan desinhibit, tan segur en el seu cos i en els seus moviments, en complet domini de la musculatura quan aixecava la ballarina que l'acompanyava amb una facilitat que el feia estremir.
Més tard, en un llit enorme que donava a un finestral amb unes vistes impressionants de la ciutat, el Pol va descobrir que aquella mateixa seguretat del Bruno es traduïa en fer l'amor.
Fins i tot llavors, en el que seria la seva primera vegada, el Bruno va saber seguir el seu instint. Es va lluir sense dificultats enfront d’un Pol segur de si mateix i més veterà, agafant-li les mans amb força tal com havia premut les de la seva companya de ball, amb el cos en tensió però en constant bellugueig contra el seu. Anant i venint, a poc a poc, sense pressa. No és d’estranyar que el Pol sempre tornés a la càrrega buscant més, per molt caòtica que fos la seva relació fora del llit.
Fins i tot quan amb prou feines es dirigien la paraula, descobrir que el Bruno havia deixat la dansa li havia trencat una mica el cor. No es podia arribar a imaginar el Bruno sense la llibertat que li proporcionava ballar… Seria com un ocell salvatge que es quedés en una gàbia oberta. El Bruno devia sentir-se lliure en el sexe amb altres nois? No volia capficar-s’hi, però la idea no li sortia del cap.
Quan per fi l’hi va dir, un cop va deixar de donar-li tantes voltes i va tornar a parlar-hi, el Bruno en va fer befa i el va titllar de gelós, cosa que ell no podia negar. Malgrat que li havia calgut un bon temps per a admetre-ho, una part seva mai l’havia pogut deixar anar. Se sabia afortunat perquè el Bruno també hagués trobat a faltar la connexió especial que tenien. Van caure de pet al llit i la gràcia que envoltava el Bruno no va deixar de fascinar-lo un altre cop.
L’estimava de cap a peus, cada part del seu caràcter, cada racó de la seva pell.
Ja no es tornarien a separar i quan es van mudar junts, el Pol va instal·lar una barra i un mirall immens a la cambra que sobrava. La va presentar al Bruno sense pronunciar mot, sabent que ell ho entendria. En veure-ho, els ulls del Bruno es van humitejar i al Pol no li va caldre veure les llàgrimes per a saber que el Bruno mai més no deixaria de ballar.