Work Text:
Utena caminava com si el terra encara pogués portar-la a algun lloc.
Després de la desaparició d'Anthy, Ohtori havia deixat de ser una acadèmia. Els jardins s'havien plegat cap endins. Les aules s'havien allargat fins a convertir-se en passadissos. Les finestres, si n'hi havia, ja no donaven al cel, sinó a un altre gir, a una altra porta, a un altre tros de temps que Utena reconeixia massa bé. L'uniforme li pesava. L'anell de rosa li cremava el dit. I ella avançava igualment, convençuda que si caminava prou, si girava prou vegades, trobaria el moment exacte en què Anthy encara era allà.
El primer passadís la va deixar al jardí. No el jardí d'ara: el d'abans. Anthy estava agenollada entre les roses, el vestit morat recollit amb aquella cura que semblava no costar-li res, els dits entre les espines com si les flors no poguessin fer-li mal. Va alçar la mirada i va somriure.
—Príncep.
Utena va allargar la mà. Els dits van travessar l'aire. Anthy no era allà. Només el record, nítid i cruel, que es va desfer en silenci quan Utena va intentar tocar-li el cabell. El jardí es va tancar com una parpella i el passadís va continuar.
El segon gir va obrir l'habitació. El te. El silenci. La tassa deixada sempre al mateix lloc. Anthy escoltava. Utena parlava de duels, de revolucions, de ser un príncep de veritat, i Anthy assentia amb aquella calma que Utena havia confós tantes vegades amb acceptació. En el record, Utena seia davant d'ella i creia que tenien tot el temps del món.
—On ets? —va preguntar al vapor que pujava de la tassa.
El record no va respondre. Només va servir més te. Utena va sortir abans que la porta es tanqués del tot.
El tercer passadís era l'arena: el cel vermell, la sorra, Anthy amb el vestit de Núvia de la Rosa, immòbil, esperant que algú la guanyés com si aquella fos l'única cosa que el món li havia ensenyat a fer. Utena recordava la primera vegada que va alçar l'espasa per ella. Recordava la urgència, la ràbia, la certesa absurda que si lluitava prou bé, Anthy deixaria de ser una cosa que es podia posseir. Va córrer cap a ella. L'espasa no pesava. L'arena es va tancar com una flor que ja havia estat tallada.
El quart era el cotxe. La nit. El motor. Anthy al seient del costat, mirant pel vidre com si el món de fora fos una cosa que no li pertanyia. Utena conduïa sense saber cap a on. En el record, Anthy va posar la mà sobre la d'Utena al volant. Calor. Pell. Real. Utena va tancar els ulls per guardar-s'ho. Quan els va obrir, el cotxe ja no hi era. Només un corredor més llarg, més fred, amb l'olor de cuir i de nit encara enganxada a la gola.
El cinquè passadís va ser el taüt. Anthy a dins, els ulls oberts, esperant. Utena recordava haver-la despertat. Recordava haver-li dit, amb aquella veu de noia que encara creia en prínceps, que no havia de ser la Núvia de ningú. En el vidre del record, Anthy va somriure amb aquella tristesa antiga que Utena mai no havia sabut com anomenar.
—Jo et trobaré —va dir Utena.
El taüt no es va obrir. El passadís, sí.
El sisè era la torre. Les espases. El vent. La revolució que havia de canviar el món i que, al final, només les havia canviat a elles. Utena va pujar els esglaons de dos en dos, el cor tancat com un puny. A dalt no hi havia Anthy. Només el cel obert i les cortines que es movien com si algú acabés de marxar fa un instant massa llarg.
El setè eren les portes. Anthy caminant cap enfora, el vestit clar, sense mirar enrere. Utena va cridar el seu nom. La veu no va sortir. El record ja s'havia viscut. Anthy ja havia marxat. Les portes d'Ohtori es van tancar amb la suavitat d'una cosa que fa temps que sap el seu ofici.
Utena es va aturar al mig d'un passadís que no duia enlloc. Els records seguien obrint-se. Tots eren veritat. Tots eren seus. I cap d'ells no era el moment que buscava: el moment en què Anthy encara era aquí, el moment en què Utena podia dir-li espera, el moment en què el laberint encara no existia perquè no calia, el moment impossible en què les dues sortien juntes i el món de fora no les separava.
Va caminar més a poc a poc. El vuitè passadís les va deixar al terrat, parlant de res, amb el vent enredant-los el cabell. El novè, Anthy pentinant-se davant del mirall mentre Utena fingia no mirar. El desè, la mà d'Anthy agafant la d'Utena sota la taula, un instant només, com si tingués por que algú ho veiés i, alhora, com si no pogués evitar-ho. Utena va comprendre, sense cap necessitat de dir-s'ho en veu alta, que cada un d'aquells records era una forma d'amor i, al mateix temps, una forma de pèrdua.
Ho va entendre de cop, sense drama, com es comprèn una ferida quan deixa de sagnar i comença a fer mal de veritat. El laberint no la tancava. La deixava entrar. La deixava veure. La deixava acostar-se tant que gairebé podia sentir l'olor del cabell d'Anthy, el pes lleuger de la seva mà, la manera exacta com deia el seu nom. Però no la deixava arribar, perquè arribar hauria significat trobar Anthy on Anthy ja no era.
Ohtori no intentava impedir-li el camí. Intentava ensenyar-l'hi. Li mostrava, passadís a passadís, tots els llocs on Anthy havia estat, perquè Utena entengués, a poc a poc, sense misericòrdia i amb una mena de tendresa terrible, que ja no podia estar en cap d'ells. Anthy no s'havia perdut dins el laberint. Se n'havia anat. I el laberint, fet de tot allò que Utena no volia deixar anar, existia per això: per cansar-la de buscar-la al lloc equivocat. Per fer-li tocar cada versió d'Anthy que encara guardava fins que els dits aprenguessin, ells sols, que ja no hi havia ningú a l'altre costat.
Utena es va asseure a terra, l'esquena contra una paret que feia olor de roses seques i de te fred.
—Ja ho sé —va dir en veu baixa.
El passadís no va respondre. Però, per primer cop, no es va obrir cap porta nova. Només el silenci. I, molt lluny, com si vingués de fora dels murs, el so d'un món que continuava sense elles dues juntes.
Utena es va llevar. Es va treure l'anell i el va guardar a la butxaca, no com qui renuncia, sinó com qui finalment entén on no l'ha de buscar. Després va començar a caminar. No cap a un record. Cap a la sortida que el laberint, per fi, havia decidit mostrar-li. No cap a Anthy. Cap al fet, irreversible i viu, d'haver-la estimat.